Disquisicions Projectuals

Reflexions, en forma d’assaig personal, sobre l’art del projectar arquitectura.

AL LECTOR

Projectar és una activitat i tota activitat s’aprèn practicant-la. Oblida’t doncs de treure gran cosa d’aquestes línies. Cadascú té la seva particular manera de projectar; una manera que judiquem més o menys encertada en funció dels resultats obtinguts. A continuació em proposo descriure els mecanismes que operen en mi, els procediments i decisions particulars que prenc a l’hora de desenvolupar un projecte d’arquitectura. No és aquest un objectiu fàcil, busqueu en les vostres biblioteques algú que les hagi descrit de pròpia veu, els comptareu amb els dits d’una mà.  Trobareu molts intèrprets que han posat veu a d’altres arquitectes, però  projectar no és analitzar un projecte o la crítica d’un edifici. Els projectes ni es resolen amb fórmules ni mitjançant equacions. Proposo doncs un exercici introspectiu. Qui, a dia d’avui, s’atreveix a quedar-se en un mateix?.

Vull aclarir que, en el meu ànim de clarificar el procés projectual, restringiré les presents disquisicions als terrenys més obscurs i intangibles, aquells que es refereixen als elements creatius o intuïtius,  els que massa vegades qualifquem erròniament d’irracionals. No tractaré aquí  de temes més generals. Obviaré també referir-me a qüestions dependents de mers criteris electius, ja que, sense menystenir la importància del bon sentit en la presa de certes decisions, no deixen de ser elements complementaris que en absolut comprometen l’autonomia del procés creatiu. Lluny estan doncs aquestes línies de pretendre convertir-se en un tractat sobre el projectar. Limitaré la meva comesa a tractar d’explicar el meu procediment. Tot i aquesta auto limitació, sóc conscient que l’empresa supera en escreix les meves forces. Convençut de la meva derrota, em donaré per satisfet si sóc capaç de clarejar una mica el meu enteniment tot passant de l’absoluta obscuritat a una esblaimada penombra. Treballaré en mi, em submergiré en la meva pell i l’única cosa a la que m’aferraré, i de la que en cas d’errar se’m podran passar comptes, serà la d’explicar-me amb sinceritat.

ANTECEDENTS

Projectar és segurament un dels processos més incerts que es presenta a tot tendre estudiant d’arquitectura. Hom surt de l’escola amb uns coneixements més o menys objectius de les seves facultats i talents en les diferents matèries en que l’han avaluat. Aquestes però, poc o res, es poden comparar a l’activitat de projectar (la més pròxima és el dibuix artístic, però l’esforç intel·lectual en aquest, és menor). Habitualment, la major part de la gent es decanta per una carrera de manera accidental, si més no, el més habitual és que l’estudiant es comprometi amb una disciplina que desconeix més del que es pensa. El meu fet circumstancial particular fou una vocació familiar  que em portà, entre altres coses, a gargotejar, de ben petit, un bloc de quart tot omplint-lo de presumptes projectes d’arquitectura. Amb lletres majestuoses, vaig titular -lo:  “ARCITECTURA” (sic); un títol que, al meu entendre, fou premonitori a l’hora de deixar de banda les lletres i decantar-me definitivament per les ciències. 

Crec que serà necessari que retrocedeixi als inicis de la meva experiència per tal de reconèixer l’evolució del meu sistema projectual. Com a qualsevol habilitat que hom té, el projectar va evolucionant al llarg del temps; jo no penso igual als vint anys que als trenta. En el meu cas però, en un setanta o vuitanta per cent, la manera de projectar es va fixar durant els primers anys de la carrera. Des d’aleshores considero que s’ha modificat poc i matisadament, com si els mecanismes creatius, fixats en una mena de calcificació senil, haguessin impossibilitat la formació de nous procediments.

Un dels primers “enfrontaments” que recordo tenir amb l’arquitectura va ésser a través d’uns pollastres desplomats que ens van facilitar durant el primer curs a la facultat amb l’objectiu de servir de model de dibuix. Els pollastres morts i desplomats no ostenten precisament un gran tipus. Diguem que l’amalgama de carn i muscle resultant esdevé poc inspiradora al dibuixant, i que, tot i l’esforç intel·lectual que un feia (limitat, en tant que pollets que érem) , no esdevinguerem capaços de veure més enllà del pit i la cuixa. Més d’un, davant l’heterodoxa posada en escena de l’exercici, hi va veure un missatge subliminal, altres ho interpretaren com a metàfora, personalment, el conjunt de línies peludes en que es manifestà el meu pollastre, em serví per a constatar l’oblit de les meves facultats pretèrites, doncs, de petit, no era pas un mal dibuixant (quants talents esvaïts creiem encara mantenir?). Un cop finalitzat l’exercici, compadint-nos dels pollastres per una mort tant absurda,  una majoria convingué que l’exercici hauria resultat més reeixit si s’hagués contractat, al preu d’aquells dissortats pollastres, a una persona per a que ens fes de model.

DE COM DIBUIXAR ÉS PENSAR

Dibuixar és una activitat essencial a l’hora de projectar. Degut a l’equivocada associació amb  l’entreteniment i el diletantisme, el dibuixar sovint roman infravalorat quan en realitat és una important eina de coneixement. L’acte de dibuixar obliga necessàriament a pensar, i és que en bona part  dibuixar és pensar. Un pensar però, que escapa als anàlisis superficials degut a que es desenvolupa en un automatisme de la ment. Així, en la “simple” representació a llapis d’un objecte intervé una primera activitat que és el veure l’objecte. Aquest “veure” és una activitat composta per l’òrgan sensorial i pel processament intel·lectual. És a dir que no veiem pels ulls  si no a través dels ulls. Un cop vist l’objecte, o millor dit, processat, hom es disposa a representar-lo sobre paper, retornant a l’exterior, segons l’entenimenta i perícia de cadascú, l’objecte processat. Un procés d’anada i tornada doncs, una mena de comerç interior-exterior que no és més que la vida mateixa. És important doncs, exercitar-se en el dibuix. S’aprèn i s’entén més fent un dibuix, per esquemàtic que sigui, que disparant vint fotografies.

I no és poca cosa distingir com trinxar una llebre o una gallina.

Juvenal, V, 123-124

Tot estudiant entra “cec” a la facultat, però no és la ceguesa de qui no veu, sinó la de qui no sap que ha de mirar. Ve al cas un record que tinc del meus primers mesos d’estudiant: assegut al tren, tractava jo de projectar arquitectures imaginàries en un bloc de notes. Els resultats eren uns croquis inefables en que, més que edificis, els dibuixos similaven pastissos o cafeteres italianes. Cert és que l’exercici va resultar desolador, però una cosa m’interesa significar, potser per comparació amb certes arquitectures, estava ja convençut de que allò no valia res; és a dir, que ja aleshores era conscient de que havia perpetrat quelcom d’indigne i us ben asseguro que això és un pas molt important.

Com si hi hagués quelcom de més comú que la falta de judici!“

De l’endevinació”, II, XXXIX, 81. Ciceró

Deixo aquí apuntada aquesta idea de l’aprenentatge a través del no; quelcom similar al fet d’arribar a la afirmació (una mena de veritat personal) per la via de la negació. Una mena de creació per la via del descart o eliminació. Tornant al tren… el que succeïa era que, com a estudiant recentment iniciat, la meva caixa d’eines estava gairebé buida, i les poques eines de que disposava, o bé no les sabia encara emprar o resultaren ser defectuoses.

EL PAPER DEL RECORD

Respecte de la  teoria que diu que es projecta des del record; hi estic parcialment d’acord. És la metàfora del cranc que avança caminant d’esquenes, reseguint les seves passes sotmès a un futur incert. Certament, és habitual descobrir-se projectant a les palpentes, tantejant. He comprovat que el record d’episodis i elements de projectes d’arquitectura durant l’elaboració del projecte proporciona una assistència, que, més enllà d’extrapolacions directes, actua sovint de catalitzadora per a l’obertura de noves vies d’exploració. Enlloc he dit que l’aprendre a projectar fos fàcil o que no requerís d’esforç; cal amarar-se d’arquitectura, conèixer íntimament molts projectes, estudiar-los, mirar de desenterrar les decisions, tanteigs o dubtes que es puguin rastrejar en els dibuixos de l’autor, comparar, discutir, immergir-se d’exemples i coneixements. Recordem que al principi l’estudiant és, com dèiem, “cec”, així que un bombardeig visual d’arquitectura; una bona dosis d’informació, li és del tot imprescindible.

Aquella és la meta cap a la que ha de suar el meu cavall.

Properci, IV, I, 70

En un estadi iniciàtic, la dependència d’aquesta informació és habitualment major, i, com a resultat, certes idees o imatges arquitectòniques tendeixen a bolcar-se de manera excessivament literal en el projecte. A mesura que es va adquirint una major pràctica projectual, però, hom adquireix també una major autonomia.  Recordem que en la facultat, en tant que fonts abundants de coneixement, només n’hi ha dos d’imprescindibles: la biblioteca i el bar.

DEL MATERIAL INICIAL

Quina construcció, quines eines, quines palanques,
quines màquines, quins obrers per a una obra així? 

“De la naturalesa dels Déus” Ciceró, , I, VIII; 19 0

Hi ha un tòpic referit a la crisis del creador davant l’abisme del paper en blanc; certament hom  s’impregna  sovint d’aquesta sensació. En el terreny de l’arquitectura però, l’esmentada percepció mai resultarà real. I no ho serà perquè sempre rere un projecte d’arquitectura hi ha un programa, un lloc, una realitat sociocultural, quan no condicionants econòmics, temporals o energètics. Així doncs, la primera tasca a la que convé encomanar-se és la de recopilar informació que ens servirà per, a posteriori, seleccionar o descartar moltes de les idees que encara no hem arribat a formular. No és necessària massa informació per a que les dades compilades actuin d’esca d’encesa de tota una bateria de pensaments i idees al voltant del projecte. La ment salta i comença a elaborar… També es pot donar una situació en la que, degut a l’abstracció de l’exercici projectual,  els “inputs” siguin escassos; resulta aleshores un cas similar al de l’escalador enfrontat a una paret amb poques presses; la dificultat és més elevada, però amb la pràctica, hom aprèn a posar les seves pròpies presses en forma d’estratègies projectuals. Ara bé, no vull donar a entendre que aquesta informació basta per sí mateixa per a desenvolupar un projecte, ni molt menys. D’aquestes informacions, bona part seran condicionants de projecte que ens estalviaran el fet de formular-nos moltes preguntes, però n’hi haurà d’altres, que com un ressort ens activaran la ment fent-nos desplegar les veles del nostre pensament.

Aleshores la seva ànima s’elevava y tota la seva atenció podia dirigir-se cap a l’única cosa per la que havia nascut: l‘harmonia dels sons.

“Vida de Mozart” Stendhal.

Amarat de la informació que he pogut abastar, la ment ha engegat i un munt d’elucubracions m’envaeixen. Aquests pensaments, més o menys disgregats, són generalment imatges de projectes que per una o altra raó poso en relació; si he vist el lloc, ja sigui en viu, fotografia o plànol (la visita al lloc sempre aporta més “inputs” )  genero múltiples visualitzacions de possibles arquitectures; la ment ha començat a maquinar. Salvant les distàncies, crec que l’operació té alguna similitud amb l’exercici de previsualització que un escultor fa enfront el bloc de pedra que es disposa a cisellar. Cert és que, en el seu cas, l’escultura està davant seu, oculta en la matèria en brut.  La seva feina és la de desprendre la matèria sobrant. Tal i com observem en els esclaus de Miquel Àngel, la seva és una operació d’alliberament de la matèria. En arquitectura però, més que per la via de la sostracció,  solem modificar el medi per la via de l’addició i alteració. Tot i així, crec lícit establir aquest paral·lelisme en tant que ens referim a una “visualització” interpretada com una espècie de “potencialitat” de la cosa o del medi, és a dir: el que pot arribar a ser.

Humida i tova és l’argila, ara és el moment de modelar-la sobre la roda sense fi.

Aule Persi, III, 23-24

Ara bé, un cop enfrontat amb el paper, el conjunt d’idees recollides amb que em disposo a treballar, o bé cauen ràpidament, o bé les poso en quarantena. Crec que això és força convenient i inclús necessari, ja que obliga a desenvolupar un nou començament; aquesta vegada sobre el paper i amb la incorporació de paràmetres d’escala, programa, etc.  Tinguem present, que sovint, aquestes primeres idees que hem deixat arraconades no solen ser absolutament desterrades de la ment, de manera que, rere un dibuix o una imatge, és possible que retornin, ara sí, consolidades.

LA CREACIÓ

Acostumo a fer els primers tanteigs en paper ceba sobre un plànol del lloc i  a una escala tal que em permeti treballar preferiblement en un format còmode,  tipus DINA4. M’és imprescindible treballar primerament a una escala gran, de manera que els primers dibuixos puguin ser petits, dominats per una mà que a penes s’ha d’aixecar del paper. Aquests croquis es generen gairebé des de l’inconscient, contenen línies ambigües, línies d’exploració. No són però, línies cegues ja que la ment, sense previ avís, s’ha posat a elucubrar. És durant aquestes primeres temptatives quan hom es troba com qui diu, davant l’abisme creatiu. Molt sovint, arribats a aquest punt, ens hem vist armats del que creiem eren “bones” idees i estratègies, i molt sovint també, aquestes se’ns han revelat errònies o ineficaces a les primeres de canvi. Dins la meva limitada experiència, mai he desenvolupat projecte reeixit sense que la forja del mateix hagi esdevingut dura i exigent. Tractaré de desenvolupar al màxim aquest punt ja que crec que és on es troba la major dificultat. Abans però, cenyint-me a la idea que la inspiració es troba treballant, faré un petit incís en relació a una determinada manera de projectar que, atònit, vaig poder observar en els darrers anys de carrera. Es tracta de la pretesa construcció del projecte mitjançant una l’orquestració discursiva de tipus verbal. Amb aquesta manera de procedir, resulta habitual generar una ficció del projecte en la ment del projectista, el problema de la qual, és que a l’hora de ser traspassada a la realitat objectiva, sol resultar fallida i decebedora;  i no tant per als altres sinó per als mateixos autors. Conceptualment, l’error recau en la distància que hi ha de la paraula a la cosa. Potser, per tal d’evitar l’enfrontament amb el paper en blanc, el projectista s’entreté en elucubracions; sense adonar-se que les seves construccions no són més que castells de sorra.

Es troba vostè en el camp de batalla – deia -, no és ja moment de netejar el seu fusell: s’ha de disparar.“

H.B.” Prosper Mérimée, citant  Stendhal

Deia decepcionant, perquè la malaurada insuficiència en l’elaboració projectual fa que el treball engiponat romangui, freqüentment, a les antípodes del que se’ns havia promès.  A més a més, es sol donar la fina paradoxa consistent en que l’individuo en qüestió continua defensant l’obra amb l’acèrrim ajut de qui s’ha revelat com el seu pitjor enemic: la paraula. Sento una espècie d’irritació patològica quan algú explica un projecte fent ús d’un enfilall de falses d’argumentacions;  falses en tant que em delaten una clara discordança entre el que em diuen i el que veig (ulls del meu judici). En aquests casos, l’únic que sol quedar de manifest, és l’enorme distància que l’autor ha acabat establint entre els seus objectius i els seus resultats. I és que, com haureu observat,  tota persona té sempre, en un primer moment, les millors de les intencions:

Els atenesos havien de triar entre dos arquitectes per a dirigir una gran construcció;  el primer, astut, es va presentar amb un gran discurs premeditat sobre el tema de treball i obtingué el judici del poble al seu favor, mes l’altre en tres paraules: Senyors atenesos, el que aquest ha dit jo ho faré .

“Les Essais”.I.XXV. Michel Eyquem de Montaigne

Recuperant el fil…, deia que la forja solia ser dura i exigent. Retornem doncs davant aquests primers croquis que estem elaborant: la ment treballa, introduïm ja els elements principals del projecte, tantegem lògiques constitutives, aquell element em dóna una idea, ara és l’idea que s’aplica a l’element, això té bona pinta, a veure si m’encaixa amb això altre, no, no anem bé, tornem a començar, ara mantindrem això i provarem d’aquesta altra manera, res, misèria, ho replantejo tot, … i així fins que apareix quelcom d’interesant; una lògica adequada, un cert sentit, quelcom suficientment sòlid per a poder-hi treballar. És aquí on es lliura el combat. Un combat on l’esperada victòria s’aconsegueix  sempre a costa de moltes derrotes i en que, tot i l’experiència adquirida, hom enfronta encara el  treball  sense la seguretat de sortir-ne indemne. Aquesta confrontació, es duu a terme amb  voluntat i esforç de millora; són aquestes les millors armes de que disposem.

l’interès disfressa agradablement la duresa de l’esforç. 

“Sàtires”, II, 2, 12, Horaci

Com que no hi ha solució al procés projectual, al no resoldre’s aquest en una operació matemàtica o fórmula predeterminada, el procés esdevé il·limitat, finalitzant allà on la nostra exigència rendeix. Estrany intercanvi aquest, en que el projecte, alimentat d’inconformisme i obstinació, no ens retorna més que dubitacions i incerteses. Respecte del sistema emprat, algú pot pensar que, per atzarós i poc sistemàtic, aquest és un procediment força estúpid,

Qui, en efecte, tirant tot el dia, no acaba per donar en el blanc?“

De l’endevinació”, II, LXIX. Ciceró

de bon grat li donaria la raó si del que es tractés fos d’aconseguir un major número d’encerts que d’errors, doncs assenteixo en que, aplicant aquest procediment, l’habitual és que el “si” es trobi rere una bona pila de “nos”. Però no es tracta d’això!, recorda que ja havia avisat que transitaríem per penombres;

Vares observar: no s’escriu lluminosament, sobre camp obscur, l’alfabet dels astres, sols, així es revela, esbossat i interromput; l’home prossegueix negre sobre blanc.

“Écrits sur le livre (chiox de textes)”. Stéphane Mallarmé

És produeix doncs una mena d’intercanvi de cops entre un mateix i el dibuix i si ,en un principi, qui condueix el procés és un mateix, de sobte ens adonarem que és el dibuix qui pren l’iniciativa. Com deia, començo per un dibuix petit i a mesura que les diferents parts del projecte es van consolidant, vaig augmentant d’escala en una espècie de creixement orgànic.
Es tracta d’un sistema que guarda moltes similituds amb el mètode dialèctic del diputatioin utramque partem, és a dir, la contraposició sistemàtica d’arguments:  donat un tema, s’addueixen els arguments a favor i en contra del tema en sí. És, doncs, una espècie de procediment d’assaig-error, un estira i arronsa en el que caldrà recomençar tantes vegades com sigui necessari.  Aquí també és vàlid el que diuen els  escriptors de que moltes vegades s’avança més eliminant un paràgraf que afegint-lo. I com en el cas d’un jardiner davant un arbre malalt, s’ha de ser suficientment perspicaç per a saber diagnosticar el mal, i no limitar-se a arrencar quatre fulles si el que es requereix és una bona poda.  Doncs sovint, per peresa, no reculem suficientment per tal d’eliminar l’arrel del problema. Una vegada, algú em va comentar que hi havia certs dibuixants que eren capaços de fer grans retrats estalviant-se l’encaix general ja que començaven per una petita part del cos, i anàven construint el retrat, com qui diu, per les ungles. Aplicat a l’arquitectura, aquest procediment em resulta força insòlit.  Sóc de l’opinió que no es pot començar a projectar per una maneta, el que no vol dir que d’una maneta no es pugui generar un projecte.Cal insistir en aquesta idea de confrontament amb el dibuix doncs, de la fertilitat del diàleg establert, en dependrà, en bona part, el resultat final. Cal colpejar el dibuix fins a fer-lo parlar,  és a dir, fins a trobar-li una identitat en la que hom sigui capaç de reconèixer el que necessita i el que no. Quan haurem arribat aquí ja haurem fet el més difícil, ja que podrem anar construint sobre els suports establerts. Pensem però que és una empresa àrdua, que en arquitectura dos i dos sempre són més de quatre, que les parts s’estableixen per múltiples raons i que, no serà sinó després d’haver trobat moltes portes tancades, que en descobrirem una d’oberta. Aleshores trobarem quelcom sobre el que construirem i tindrà sentit; ja res semblarà capriciós, les partes romandran fixades,

…paraula per paraula, indefectiblement el blanc retorna, gratuït  a penes fa un moment, ara cert, per a concloure que res més enllà i certificar el silenci.

“Variacions sobre un tema”. Stéphane Mallarmé

DE LA INTUÏCIÓ

Crec poder afirmar que la intuïció és per a l’arquitecte, si no la principal, una de les eines més importants de treball.  Convé doncs referir unes paraules del que solem anomenar: intuïció. Per començar diré que la intuïció lluny està de ser quelcom irracional. Quan un és iniciat, a penes es disposa d’intuïció, veurem que aquesta s’adquireix a mesura que hom s’exercita amb els projectes. Per tant,  la intuïció no és una mena d’elecció atzarosa o talent personal; la intuïció s’aprén, ja que és coneixement adquirit. Un coneixement associatiu que, al no ser verbalitzable, escapa sovint a la pròpia percepció. Però, cóm està constituït aquest coneixement? Evidentment, no és tant sols una acumulació de records, en que, com en un armari,  un té emmagatzemats els records  (objectes, projectes, imatges, idees) i en disposa segons les seves necessitats per anar muntant el projecte. No, perquè per començar el projecte no es munta per peces, no és un puzle, és quelcom de molt més complex. Personalment, penso que té més a veure amb el procés d’aprenentatge que té un jugador d’escacs i que consisteix en la familiarització amb els elements en joc. És a dir amb una mena de construccions imaginàries (construccions d’elements s’entén) que van registrant-se en el nostre cervell i que, com tenim l’experiència dels resultats anteriors, hom coneix el camí per a sortir-ne “victoriós”. Així, com més bo és un jugador d’escacs, més elaborades son les construccions que pot manejar; és a dir, en una situació de partida determinada, el millor jugador és aquell que és capaç de tantejar una major quantitat de jugades, i així,  preveure (preveure en l’ampli sentit del terme) amb major antelació la resolució final del joc. La intuïció, doncs, sí que té a veure amb la memòria, i a més es pot entrenar. Com més bons són els jugadors d’escacs, més part del cervell activen en el joc. Així doncs, essent el cervell més receptiu i mal·leable de petit, l’exercitació i aprenentatge d’aquests mecanismes creatius en una edat determinada pot influir de manera essencial en el posterior desenvolupament de les nostres facultats.  Recordem, sense anar més lluny, les teories sobre la influència dels jocs infantils Froebel en l’aprenentatge de Frank Lloyd Wright. Tot i així, cadascú constatarà per si mateix les seves pròpies limitacions.

No a tots fou tota gràcia concedida.

“Versos Francesos”, XIV La Boétie,

Amb el temps doncs, els coneixements adquirits i la pràctica, ens permetran manejar una major quantitat de variables en les nostres decisions i, si bé en els primers projectes aplicarem raonaments simples i elementals, a mesura que la ment es vagi musculant, serem capaços de simultaniejar construccions més elaborades. Potser aleshores no ens semblaran tan foscos els camins;

Les constel·lacions comencen a brillar: així desitjaria que entre l’obscuritat que corre sobre el cega ramada, també punts de claredat, tal pensament fa uns instants, es fixessin, tot i els ulls segellats que no els distingeixen…

“Variacions sobre un tema”. Stéphane Mallarmé

DEL PUNT FINAL

Puc constatar com, curiosament, fins al final del procés projectual no acostumo a adquirir la capacitat per a desenvolupar un discurs verbal raonat al voltant del mateix. Moltes vegades, aquelles primeres intencions s’han esvaït per a deixar pas a unes de noves aportades pel propi projecte. Com si fos el projecte el que s’expliqués. Aleshores l’escolto i em faig meus els seus raonaments tot presentant com a intencions el que resulten ser-ne les conclusions. Però a qui li importa això si el projecte s’explica amb veu pròpia?

Les coses mateixes arrosseguen les paraules

“Dels fins” III, V 19. Ciceró

Ja per acabar, recordem que és un mateix el que es diu: fins aquí! No penseu que per això el projecte s’ha acabat; lícitament, tant sòls podem dir que l’hem deixat en aquest punt. Honestament crec que el moment crucial de la creació és quan hom constitueix l’essència generatriu del projecte, quan ens adonem que és el projecte qui ens formula les preguntes i en ell mateix obtenim les respostes.  Arribats a aquest punt, les dificultats es dissipen; els elements sobrants es desprenen per si sols i les necessitats es manifesten clares i diàfanes. És en aquest instant quan el projecte pren vida pròpia; les idees han estat fixades, l’arquitectura batega.

Pigmalió anà a buscar l’estàtua de la seva estimada i, reclinant-se sobre el llit, la besà: li semblà que estava entebida; apropà de nou els seus llavis; palpà també el seu pit amb les mans: el marfil palpat s’estovà, sense rigidesa quedà sota els dits, cediren davant seu, com la cera d’Himet s’ablaneix amb el sol…

“Les Metamorfosis” Ovidi

Ara tot resta fixat. Res hi ha que no tingui sentit. Qualsevol canvi serà a costa de perdre’n la identitat. Les respostes han estat revelades i les idees resplendeixen clares. Hem creat. Però, en un moment determinat, sense avís previ, el projecte s’ha desprès de nosaltres.

Potser és angoixa això que m’envaeix…